Entrem el tió a l’entrada de la llar i l’abriguem amb una manta perquè no passi més fred. Li posem un plat de menjar i entre tots tenim cura d’ell.
Al llarg dels dies, els infants s’acosten per observar l’estrany ésser que ha arribat, i sense pensar-ho molt es preocupen perquè no passi gana, oferint-li fruita mentre que deixen caure alguna moixaina, fent-lo sentir part de la llar. Alguns fins i tot, s’atreveixen a ajudar-lo a menjar. D’altres el contemplen sense perdre detall, ostres quin barret que porta! És una barretina! Ostres mira quins ulls que té, i el nas? Ostres si sembla que ens regali un somriure! És màgic!
A qui no se li emplena el cap de records, de quan érem infants i vivíem de la mateixa manera o no, aquesta arribada tan dolça?
Aquesta és la veritable màgia de les festes, tornar a ser l’infant que vam ser en algun moment i que mai s’ha de perdre. Ara com a adults tenim la tasca de transmetre aquesta cultura tan bonica de tenir cura d’un altre ésser als nostres infants. Aquesta preocupació per un altre sense esperar res a canvi, cuidant-lo perquè se senti part de la família. I no és bonic, veure reflectit aquest infant que vam ser en els nostres fills?
Us animem a practicar aquesta cançó:
Tió, tió, caga torró
d’avellanes i pinyons.
Si no en tens més
caga diners.
Si no en tens prou
caga un ou.
Si no en tens massa
caga una carabassa.
Caga tió!
.jpeg)
